Auteur/autrice : Danny

El 7 d’agost de 1844, la municipalitat dirigida per en Dominique Vergés, compra per 3000 francs, una  propietat coneixida sota el nom de « Amoreres » per tal de crear-hi un camp de fira (un firal) eixamplat i plantat de plàtans en 1847.

Per la Sant Andreu, una fira de la cria (ramaderia)

Es, a l’ocasió de la fira  de Sant Andreu, a la fi de novembre, que coneix la seva més gran activitat. Cavalls, vacum, i òvids i són agrupats, mercaders envaieixen el carrer principal.

L’endegament del firal

Ràpidament, els entorns del firal se desenvolupan amb l’instal.lació de comerços, de tallers d’artesans, d’un ferrer, desprès, en 1897 de l’escola primari. El mateix any, els plàtans són esporgats. El producte de la venda de la   llenya, 860 francs, permet d’implantar bancs, una bella font,  plantar gespa, instal.lar l’enllumenat elèctric en les andanes i de construir un rentador cobert per una marquesina, rentador avui desaparegut.

Vinça en festa

Cap els anys 1950, per la Festa Major, s’hi instal.laven els cavallets per el més gran plaer de la mainada que hi venien mudats amb els vestits del diumenge. D’ençà de 2012, com un retorn a la seva vocació primera « la festa de la ramaderia » dins la tradició de les fires d’antany és organitzada al mes de maig. 

En l’any 1600 els habitants de Saorla senten el desig de tenir una església més propera que llur església parroquial situada a Vinçà. Per facilitar el seu finançament, el Vescomte de Jóc, senyor del lloc, autoritza a sostreure diversos impostos sobre llur comunitat. Els treballs comencen alguns anys més tard, l’aiguabeneitera de marbre rosa porta la data de 1628. En 1629 la missa és celebrada per el prebost de Jóc  i aixó a desgrat de la prerrogativa dels capellans de Vinçà d’administrar els sagraments als habitants de Saorla. A la fi de 1646 llavors que l’afer no és encara resolta a la cort metropolitana de Tarragona, les partides en causa, cansades de les despeses se posen d’acort per reglar la dissensió amicalment gràcies a la Vescomtessa de Jóc. Mentrestant, el 22 d’octubre 1631 Gregorí Parcero bisbe d’Elne havia donat l’autorització de dir la missa a Saorla.

L’església és dedicada a Santa Magdalena sens dubte per perpetuar el record de les devocions a la santa de l’ermitatge de la Nantillà, de la qual la capella era  abandonada. La Santa és representada allargada sobre els seus cabells.

Dins l’església es troben també fragments d’un retaule datat de 1710 l’estatua de Sant Galdric i figuretes de Sant Pere i Sant Pau.    

Classificada monument históric per decret del 27 de gener 1987.

Una primera església és mencionada a Vinçà en 1043. Deixa la plaça a un edifici més vast construit entre 1734 i 1769 gràcies al llegat de 1686 d’un comerciant de Perpinyà originari de Vinçà, Don Carlos Perpinyà i Solera.

Les parets exteriores són de còdol i de pedres. L’ampla portalada d’ entrada, d’estil neo-classic, de marbre rosa local , és dominada per dos sants titulars.

Els dos batents de porta són adornats de ferraments en espiral, el forrellat, recovert d’escames com una serp, s’acaba per el cap d’un animal mític. Aquestos ferraments  vesigis de l’església romana, són realitzats amb ferro del Canigó que no es rovella.

A l’interior, l’església ens ofereix uns quants bells exemples de retaules barrocs. El retaule de la capella dreta és una obra mestra de l’escultor Jean –Jacques Mélair, és l’unic retaule de Catalunya Nord dedicat a la Transfiguració.

D’altres retaules d’estil pre-barroc, neo-clàssic adornen igualment les capelles laterals, un faristol de la fí del segle XVI i de planxes dels segles XVII i XVIII completen aquest conjunt remarcable. El frontó posat en 1905 va ésser restaurat en 2012. 

En 1589, el Carmel era a l’origen un convent fundat per el convent de Prada, a l’epoca en què els Franciscans eren molt presents al Rosselló. Aquest convent de Vinçà era una obra modesta d’un sol pis, amb una capella dedicada a l’assumpció de la Verge. Els capuxins, ben integrats dins el poble ajudaven els habitants al moment de les epidèmies de pesta o quan passaven les tropes franceses o espanyoles. Sense descuidar, ben segur, llur ministeri de prèdica i de confessió.

En 1793, els caputxins són expulsats de llur convent, que és venut com bé nacional. En 1841, la família Molins el va adquirir per el tornar a la seva vocació primera. El 11 de novembre de 1861, gràcies al support de Monsenyor Gerbet, bisbe de Perpinyà, Mère Mathilde de l’enfant Jésus que venia de Nice hi va establir un monestir de Carmelites de la reforma de Santa Teresa de d’Avila.  Aquestes, expulsades elles també en 1901, se tornen instal.lar al convent en 1920 i hi viuen sempre.

Per llur vida de pregària són el testimoniatge de la presència de Déu en aquest poble.

A inici del segle XIV, en Jean Quinta, capellà de la ciutat, fa donació d’una casa per construir un hospici nou, el que existia era massa exigu. Aquest hospici acoll persones desfavorides i pelegrins, no te vocació medical. Es unicament al segle XVIII  que l’institució   comença a assegurar la missió de cura als malalts, continuant a respectar les valors cristianes de caritat i de solidaritat.

La rebuda dels malalts continua tot el llarg del segle XIX  i la primera meitat del segle XX. Durant l’explotació de les mines de ferro de la Pinosa, a Valmanya, els miners accidentats són curats a l’hospici (unicament 11 llits), doncs les condicions d’acoll són molt precaris. La llei de separació de l’església i de l’estat, en 1905 porta un cop fatal a l’hospici. Es tancat de manera definitiu en 1955 i transformat en « Auberge de jeunesse » fins a la fi dels anys 1970. Construïda en 1459, la capella contigua  és dedicada a Sant Sebastià invocat contre la pesta  (una novena té lloc cada any a partir del 20 de gener). Un retaule ocupa el cor de la capella i nombroses taules pintades sobre la paret lateral donen les gràcies als donants de l’hospici.

A l’exterior, damunt de la porta d’entrada, el nínxol dedicat a la Verge va ésser instal.lat a la fi de la gran pesta de 1529.

Beure, fer la cuina, la feina, rentar la roba i abeurar el bestiar …..L’aigüa és indispensable a la vida. L’escolliment de l’emplacement dels pobles té compte d’aquest imperatiu vital. Vinçà no fa excepció, situat a prop de la Têt i travessat per molts torrents, el Real, la Baldosa, l’aigüa i és abundant i fresca tot l’any. Algunes fonts adornen la vila encara avui. Són mencionades desde fa molts anys : font d’en Preses (1349) Font Nova (1420). D’altres han sigut retocades, la font del carrer del Barris (1810) o construides desde fa poc com la del Barri del Prat. Es sota la impulsió del moviment higienista al mig del segle XIX que la construcció dels rentadors publics pren tota la seva expansió en particular desde el 3 de febrer de 1851 data a la qual l’assemblada legislatiu vota un credit especial per subvencionar llur construcció.

Abans l’utilitzacció indiferenciada no permetia de lluitar eficaçment contra les epidèmies (còlera, tifoïde, verola) freqüents en aquell temps. Llavors, la construcció dels rentadors se multiplicarà.

Rentadors i fonts són sovint construits amb materials locals. Els quatre rentadors i quinze fonts sempre en servei ho il.lustren bé : códols, lloses, cairó, marbre rosa de Vilafranca, pedres esculpides, gres per els més vells, ciment i formigó per els més recents.

Quatre creus de marbre rosa subsisteixen dins Vinçà. Algunes comporten la data de llur erecció i el nom del comendatari.  Així, una creu danyada, no exposada dins el poble, esculpida a principi del segle XV, portava l’inscripció en català « Mossen Guille(m) Riba, alias Maco, ma feta fer ».

Els oratoris, llocs de devoció popular, de recollement i de pregaria, ritmen el paisatge de Vinçà que en compta 27. Agençats en l’honor de sants cristians, enclouen estàtues de vegades ingènues, sovint refinades , les més antiques podent datar dels segles XVII i XVIII .

Cum les creus dels camins, llur emplaçament va ésser curosament escollit de manera a orientar el viatger cap el camí d’un pelegrinatge, d’una esglésiao d’un poble, a un cruîlla o al pas d’un coll. En els llocs més llunyans, els oratoris permetien recollir-se  a prop d’un sant sense anar a l’esglésa. La contrucció d’un oratori constitueix un agraîment o una ofrena a un sant en canvi de la seva protecció invocada en funció del seus atributs.

Alguns són particularment venerats a Vinçà , tals com la Verge, Sant Sebastià que protegeix de les epidemies, Sant Galdric patró del agricultors i amo de les aigües , Sant Antoni de Padoue per recobrar la salut o atorgar una prometença.