Étiquette : català

Vinçà és situada a prop de la via confluentana  via romana connectant el litoral amb les terres altes de Cerdanya i de Capcir . La seva origen remunta a la menció llatina de Castrum Vinsanum dins un text datat de 939 i villa Vincianum en 950. El castell de Jóc, residència dels Vescomtes de Conflent, era el setge de la Baronia de Jóc que englobava Vinçà i els pobles al voltant.

Cellera medieval

L’església Sant Julià i Santa Basilissa és mencionada per primera vegada en 1043. A l’entorn de l’església un conjunt de cellers, la cellera, forma el nucli original del poble. D’una amplària de trente passos al voltan de l’església, les celleres catalanes permetien emmagatzemen de les collites i servien d’asil als habitants dels camps dels entorns en període de violència i de guerra.

Ciutat reial

Antiga possessió dels Comtes de Cerdanya, Vinçà va esdevenir ciutat reial en 1172 sota el regnat «  d’Alfons el Cast » Comte de Barcelona i Rei d’Aragó. En 1245, una paret de recinte va ésser construida. Dues de les quatre portes d’entrada de la vila, i una part dels baluards són conservades .

Al mig del baix Conflent

El poble s’ha estes amb el temps. Barris són creats, el Puig, el Barri del camp, el carrer nou, després al segle XIX, el Firal i a l’inici del segle XX, el conjunt Ajuntament, Poste, Percepció, i els banys publics. Els brolladors d’aigua sulfurosa van favoritzar la construcció dels Banys de Nossa en 1810-1812.

Explotat fins en1932, el bell establiment va ésser destruit en 1975, amb la construcció de l’embalse i del pont nou travessant la Têt.

La plana que s’esten al voltant de Vinçà, regada per la Llentillà i la Têt és propícia a l’arboricultura : pressecs, albercocs, cireres, pomes. Al comencement del segle XX, la vida cultural creix dins el baix Conflent. En 1929, la construcció del celler cooperatiu permet als viticultors de s’aplegar i així de valoritzar la producció. Avui, la diversitat dels mallols permet de produir vins « A.O.P », « Côtes du Roussillon » i « I.G.P », « Côtes catalanes ».

Un patrimoni variat, les cases d’arq sortint, els oratoris, les fonts, l’antic hospici, el carmel, l’església que ofereix un panorama de l’art barroc, l’orgue construit per Jean – Pierre Cavaillé cap els anys 1765, són els nombrosos  testimonis de la rica história de Vinçà. El municipi s’esten fins el veïnat de Saorla amb l’església Santa Marie- Magdalena.

Arquitectes : Felix Mercader i Samuel Banyuls

L’ajuntament amenaçant de s’esfondrar, Jean Gobern , alcalde de Vinçà, proposa al seu consell municipal , el 21 de novembre 1932, l’adquisició d’una parcel .la de terreny per tal de construir un immoble  a l’ús de l’ajuntament, justícia de pau, oficina de P T T.

A causa de desavinences amb l’administració de les Postes el projecte no va ésser realitzat abans la fi de de la mandature. El 15 de juny 1935, l’alcalde nou, Pierre GIPULO i el seu consell municipal repensen l’ensemble del projecte que definit de nou serà : ajuntament, hotel de les Postes, justícia  de pau, recaptació d’impost, sala de festes per un cost de 424443,39 francs. Les preocupacions socials i higienistes de Felix Mercader aparèixen dins aquest bastiment a l’arquitectura funcional.

Un remirament particular és dut a l’acústica de la sala de les festes perquè projeccions de pel.licules i representacions teatrals i són pervistes.

Per tal d’emmagatzenar i preservar els arxius per cas d’assalt aeri, un local és creat dins el subsól de l’ajuntament.

El bastiment és acabat en 1937. Pierre Gipulo resistent molt actiu  fins a  la seva detenció en abril 1944, deportat primer a Buchenwald desprès a Bergen-Belsen  se va morir poc temps desprès l’alliberament del camp el 11 de maig 1944.

La creu de la legió d’honor l’hi va ésser concedida a títol póstum. 

Damunt la plaça central de l’època medieval, plaça Major, (plaça Bernard Alart) s’alça un edifici assenyalat amb carreu que va abrigar l’ajuntament i la justícia de Pau fins l’any 1937. El  carrer  principal de la ciutat, el carrer Major (carrer Michel Touron) és rodejat de vastes habitacions habent pertànyit a notabilitats de la vila. Aquestes residències són sovint concebudes segons un mateix pla de base. Una portalada en arc de mig punt, d’amples dovelles de marbre  o de carreu dominada de l’escut d’armes del propietari, obra  sus d’un pas que mena a un pati interior central enllosat de palets petits de cantell que formen els motius decoratius. Una escala d’honor permet d’accedir als apartaments de recepció situats del costat del carrer principal, el pla terrer podent ésser ocupat per parades o cotxeres.

CASES D’ARQ SORTINT

Algunes habitacions són construides en «arq sortint ». Contràriament a les parets mestres de l’edifici construides amb palets de riu, la façana volada utilitza la tècnica del  « colombage » (construcció consistent en una carcassa de fusta coberta amb materials d’obra lleugers (rajola, guix…).

Aquestes cases daten del segle XVII.

Llur qualitat arquitectónic testimonieja de l’importància de Vinçà a l’Edat Mitjana i durant l’Epoca Moderna. Al n° 9 del carrer Miquel Touron era situat el convent de les sors del Santíssim Sagrament remplaçat més tard per una escola privada.

*El terme « encorbellement »  ve del mot « corbeau » nat de l’antic francès « corbel » pedra o peça de fusta posada en relleu sobre una paret per sostenir un element arquitect.    

Vinçà, ciutat reial, Vinçà fou una ciutat reial de 1172 a 1356, i de 1586 a la revolució francesa. En 1245, Jaume 1er el Conqueridor,  Comte de Barcelona i rei d’Aragó acorda als habitants de Vinçà una exempció dels drets senyorals (exorquia, cugucia, intestia) a la condició que construeixin els baluards. Per subvenir a la despesa, els prohoms de Vinçà obtenen l’autorització de recaptar una  delme sobre les collites, les segues, llanes, carn, raïms, oli i altres productes. En 1361, Pere el Ceremoniós autoritza l’establiment de peatges (barres) a la porta de la ciutat a fi de finançar la reparació dels baluards.

Les muralles, llargues de 500m, envoltaven el vell poble actual. La ciutat s’obria, aleshores en els barris per quatre portes :

• al sud, per la porta de Jóc, avui desapareguda.
• a l’oest, per la porta del Puig que donava sus de l’actual ruta de Prada i de la qual subsisteix unicament una partida de l’arcada.
• al nord, la porta del Barris del Prat ben conservada s’obria sus de la carretera de Perpinyà.
• la porta de Marcevol, ella també ben visible indicava la ruta de Marcevol. Aquestes dues darreres portes presenten estatues de la Verge, d’aqui l’un dels noms donat a la nostra ciutat de Vinçà la piedosa.

Avui, 80m  de baluards testimoniejen d’alló que foren aquestes construccions que, en gran partida remunten a la segona meitat del segle XIV.

El 7 d’agost de 1844, la municipalitat dirigida per en Dominique Vergés, compra per 3000 francs, una  propietat coneixida sota el nom de « Amoreres » per tal de crear-hi un camp de fira (un firal) eixamplat i plantat de plàtans en 1847.

Per la Sant Andreu, una fira de la cria (ramaderia)

Es, a l’ocasió de la fira  de Sant Andreu, a la fi de novembre, que coneix la seva més gran activitat. Cavalls, vacum, i òvids i són agrupats, mercaders envaieixen el carrer principal.

L’endegament del firal

Ràpidament, els entorns del firal se desenvolupan amb l’instal.lació de comerços, de tallers d’artesans, d’un ferrer, desprès, en 1897 de l’escola primari. El mateix any, els plàtans són esporgats. El producte de la venda de la   llenya, 860 francs, permet d’implantar bancs, una bella font,  plantar gespa, instal.lar l’enllumenat elèctric en les andanes i de construir un rentador cobert per una marquesina, rentador avui desaparegut.

Vinça en festa

Cap els anys 1950, per la Festa Major, s’hi instal.laven els cavallets per el més gran plaer de la mainada que hi venien mudats amb els vestits del diumenge. D’ençà de 2012, com un retorn a la seva vocació primera « la festa de la ramaderia » dins la tradició de les fires d’antany és organitzada al mes de maig. 

En l’any 1600 els habitants de Saorla senten el desig de tenir una església més propera que llur església parroquial situada a Vinçà. Per facilitar el seu finançament, el Vescomte de Jóc, senyor del lloc, autoritza a sostreure diversos impostos sobre llur comunitat. Els treballs comencen alguns anys més tard, l’aiguabeneitera de marbre rosa porta la data de 1628. En 1629 la missa és celebrada per el prebost de Jóc  i aixó a desgrat de la prerrogativa dels capellans de Vinçà d’administrar els sagraments als habitants de Saorla. A la fi de 1646 llavors que l’afer no és encara resolta a la cort metropolitana de Tarragona, les partides en causa, cansades de les despeses se posen d’acort per reglar la dissensió amicalment gràcies a la Vescomtessa de Jóc. Mentrestant, el 22 d’octubre 1631 Gregorí Parcero bisbe d’Elne havia donat l’autorització de dir la missa a Saorla.

L’església és dedicada a Santa Magdalena sens dubte per perpetuar el record de les devocions a la santa de l’ermitatge de la Nantillà, de la qual la capella era  abandonada. La Santa és representada allargada sobre els seus cabells.

Dins l’església es troben també fragments d’un retaule datat de 1710 l’estatua de Sant Galdric i figuretes de Sant Pere i Sant Pau.    

Classificada monument históric per decret del 27 de gener 1987.

Una primera església és mencionada a Vinçà en 1043. Deixa la plaça a un edifici més vast construit entre 1734 i 1769 gràcies al llegat de 1686 d’un comerciant de Perpinyà originari de Vinçà, Don Carlos Perpinyà i Solera.

Les parets exteriores són de còdol i de pedres. L’ampla portalada d’ entrada, d’estil neo-classic, de marbre rosa local , és dominada per dos sants titulars.

Els dos batents de porta són adornats de ferraments en espiral, el forrellat, recovert d’escames com una serp, s’acaba per el cap d’un animal mític. Aquestos ferraments  vesigis de l’església romana, són realitzats amb ferro del Canigó que no es rovella.

A l’interior, l’església ens ofereix uns quants bells exemples de retaules barrocs. El retaule de la capella dreta és una obra mestra de l’escultor Jean –Jacques Mélair, és l’unic retaule de Catalunya Nord dedicat a la Transfiguració.

D’altres retaules d’estil pre-barroc, neo-clàssic adornen igualment les capelles laterals, un faristol de la fí del segle XVI i de planxes dels segles XVII i XVIII completen aquest conjunt remarcable. El frontó posat en 1905 va ésser restaurat en 2012. 

En 1589, el Carmel era a l’origen un convent fundat per el convent de Prada, a l’epoca en què els Franciscans eren molt presents al Rosselló. Aquest convent de Vinçà era una obra modesta d’un sol pis, amb una capella dedicada a l’assumpció de la Verge. Els capuxins, ben integrats dins el poble ajudaven els habitants al moment de les epidèmies de pesta o quan passaven les tropes franceses o espanyoles. Sense descuidar, ben segur, llur ministeri de prèdica i de confessió.

En 1793, els caputxins són expulsats de llur convent, que és venut com bé nacional. En 1841, la família Molins el va adquirir per el tornar a la seva vocació primera. El 11 de novembre de 1861, gràcies al support de Monsenyor Gerbet, bisbe de Perpinyà, Mère Mathilde de l’enfant Jésus que venia de Nice hi va establir un monestir de Carmelites de la reforma de Santa Teresa de d’Avila.  Aquestes, expulsades elles també en 1901, se tornen instal.lar al convent en 1920 i hi viuen sempre.

Per llur vida de pregària són el testimoniatge de la presència de Déu en aquest poble.

A inici del segle XIV, en Jean Quinta, capellà de la ciutat, fa donació d’una casa per construir un hospici nou, el que existia era massa exigu. Aquest hospici acoll persones desfavorides i pelegrins, no te vocació medical. Es unicament al segle XVIII  que l’institució   comença a assegurar la missió de cura als malalts, continuant a respectar les valors cristianes de caritat i de solidaritat.

La rebuda dels malalts continua tot el llarg del segle XIX  i la primera meitat del segle XX. Durant l’explotació de les mines de ferro de la Pinosa, a Valmanya, els miners accidentats són curats a l’hospici (unicament 11 llits), doncs les condicions d’acoll són molt precaris. La llei de separació de l’església i de l’estat, en 1905 porta un cop fatal a l’hospici. Es tancat de manera definitiu en 1955 i transformat en « Auberge de jeunesse » fins a la fi dels anys 1970. Construïda en 1459, la capella contigua  és dedicada a Sant Sebastià invocat contre la pesta  (una novena té lloc cada any a partir del 20 de gener). Un retaule ocupa el cor de la capella i nombroses taules pintades sobre la paret lateral donen les gràcies als donants de l’hospici.

A l’exterior, damunt de la porta d’entrada, el nínxol dedicat a la Verge va ésser instal.lat a la fi de la gran pesta de 1529.

Beure, fer la cuina, la feina, rentar la roba i abeurar el bestiar …..L’aigüa és indispensable a la vida. L’escolliment de l’emplacement dels pobles té compte d’aquest imperatiu vital. Vinçà no fa excepció, situat a prop de la Têt i travessat per molts torrents, el Real, la Baldosa, l’aigüa i és abundant i fresca tot l’any. Algunes fonts adornen la vila encara avui. Són mencionades desde fa molts anys : font d’en Preses (1349) Font Nova (1420). D’altres han sigut retocades, la font del carrer del Barris (1810) o construides desde fa poc com la del Barri del Prat. Es sota la impulsió del moviment higienista al mig del segle XIX que la construcció dels rentadors publics pren tota la seva expansió en particular desde el 3 de febrer de 1851 data a la qual l’assemblada legislatiu vota un credit especial per subvencionar llur construcció.

Abans l’utilitzacció indiferenciada no permetia de lluitar eficaçment contra les epidèmies (còlera, tifoïde, verola) freqüents en aquell temps. Llavors, la construcció dels rentadors se multiplicarà.

Rentadors i fonts són sovint construits amb materials locals. Els quatre rentadors i quinze fonts sempre en servei ho il.lustren bé : códols, lloses, cairó, marbre rosa de Vilafranca, pedres esculpides, gres per els més vells, ciment i formigó per els més recents.